Internacional

Trump i la porta giratòria de la Casa Blanca

Com en altres decisions importants, Trump va anunciar que acomiadava al seu Secretari d’Estat a través de Twitter, aparentment sense que el propi Tillerson en tingués coneixement, tot i que l’home ja era un mort en vida com a mínim des d’octubre de l’any passat quan es va filtrar el seu famós “fucking moron” en referència al President.

Jueves 15 de marzo | 18:26

Segons un estudi de Brookings Institution, durant els primers 365 dies de la presidència de Trump van renunciar o van ser forçats a renunciar 25 funcionaris d’alt rang. L’equivalent d’una rotació del 43%, el doble que la de Reagan i el triple que la d’Obama. A la llista cal afegir-ne com a mínim dos més: Gary Cohn, el principal assessor econòmic del president, la rara avis demòcrata i “globalista” del gabinet; i ara Tillerson, que podria haver passat a la història com un CEO respectable d’Exxon Mobile i en canvi serà (no)recordat com un dels secretaris d’estat més insignificants de la història nord-americana.

El perfil dels acomiadats no permet traçar una línia coherent sinó que més aviat expressa les oscil·lacions en la línia política de l’administració Trump i les guerres de camarilles que caracteritzen a la presidència.

L’any passat semblava haver caigut en desgràcia l’ala “trumpista” del govern amb la marxa d’en M. Flynn, emblema de l’orientació “Putin friendly”, i en Steve Bannon, un plebeu sorgit de les files de l’alt-right que va ser l’ideòleg “populista” de Trump i que seia en una de les posicions més privilegiades del poder, però va cometre l’error de criticar a la família presidencial i va perdre.

L’assumpció de tres generals en llocs clau, H. McMaster com a assessor de seguretat nacional, J. Mattis a Defensa, i J. Kelly al capdavant de la Casa Blanca, va ser rebuda amb cert alleujament per l’establishment, que va veure com aquest gir cap a la burocràcia militar com a columna vertebral del govern podia disciplinar a les diverses faccions en pugna i donar-li una línia coherent a la presidència, si acabava de constituir-se un eix “moderat” en el qual s’incloïa Tillerson que, com és sabut, es va oposar a la retirada dels Estats Units de l’Acord de París, al reconeixement de Jerusalem com a capital d’Israel i a deixar caure l’acord nuclear amb l’Iran. És a dir, a quasi tota la política exterior de Trump.

Ara el pèndul sembla que torna cap al costat dels falcons més desembussats. No és només Pompeo, sinó Gina Haspel al capdavant de la CIA, que va regentar ni més ni menys que una presó clandestina a Tailàndia el 2002, part dels temibles “black sites” on es torturava a suposats “terroristes”. La nova cap del ”estat profund” segueix en la tendència de perfeccionar el camp de concentració de Guantánamo.

No és casual que aquest recanvi coincideixi amb un nou gir proteccionista de Trump, que amb la imposició d’aranzels a les importacions d’acer i d’alumini al·legant raons de “seguretat nacional” ha posat el món al llindar d’una guerra comercial.

Mike Pompeo va arribar a la política amb el Tea Party. Va guanyar credencials al ser l’encarregat al Senat d’atacar més durament a Hillary Clinton per l’assalt a l’ambaixada nord-americana de Bengasi (Líbia), tot i que mai pels motius correctes, precisament. Cal aclarir que Hillary milita a l’ala més intervencionista, juntament amb els falcons republicans i neoconservadors. Pompeo s’ha fet la fama de falcó al capdavant de la CIA, bramant pel “canvi de règim” a l’Iran i a Corea del Nord. Potser el seu nomenament té a veure amb la imminent cimera entre Kim Jong-un i Trump, prevista pel maig. Pompeo ja ha declarat que els Estats Units “no faran concessions”, com per anar preparant el to d’aquesta trobada que sembla més una aventura que una peça d’estratègia política.

Alguns analistes ja anuncien que la dalla farà rodar altres caps. A la llista hi és ni més ni menys que el general H. McMaster que, segons fan córrer els periodistes que caminen els passadissos del poder, podria ser reemplaçat per J. Bolton, un neoconservador que va tenir un breu moment de glòria al govern de G. Bush quan tot just començava la guerra d’Iraq. I les especulacions podrien continuar. Difícilment aquesta sigui l’última esplanissada perquè no es tracta només del narcisisme del president, ni del seu estil rústic i poc institucional, encara que sense cap mena de dubte això ha de jugar-hi un paper, sinó que per sobre de tot és un govern dèbil i inestable. Les guerres sordes a la Casa Blanca, les divisions a l’establishment polític i l’enfrontament entre l’executiu i l’FBI pel “Russiagate” tenen el seu origen en les disputes a l’interior de la classe dominant, en les divisions dins la burocràcia estatal, en la polarització social i més en general en la decadència de l’imperialisme nord-americà. Condicions que en última instància expliquen també el fenomen Trump.






Temas relacionados

En Català   /   Rex Tillerson   /   Donald Trump   /   Casa Blanca   /   Estados Unidos   /   Internacional

Comentarios

DEJAR COMENTARIO